AG2OST
Ag20st estrany.
Fa mesos que el present s'ha tornat una boira que amb prous feines aconseguim tocar amb la punta dels dits i fa que el temps ens rellisqui de les mans com la sorra de la platja.
Fa tard i no escampa.
Tres, quatre, cinc dones romanen dretes al migdia, cada dia, veient als seus pares a través del vidre de la residència.
Un botiguer espera al turista que no arriba i la ciutat respira alleugerida del soroll de les maletes sobre les voreres.
No sentim, no toquem i els sentits no s'entenen.
De no tocar, perdem el tacte.
Fa molt que no estimem sense por.
Fa mal. Fa massa.
Indigents fan cua i dirigents fan pena.
AG20ST
Tot hi és i res de la mateixa manera.
Confús,
com si l'estiu no fos agost
ni l'abril primavera.
Capat,
amb les paraules esmorteïdes rera una mascareta.
Trist,
perdudes les ganes de fer petar la rialla,
llepar les llàgrimes, plorar l'abraçada.
Asèptic,
i rebeld i submís a la vegada.
Perdut,
com el petó que als llavis espera per a sortir,
i neix mort i de la pitjor manera.
L'alè segrestat que mai escalfa.
No cal res i cal tot.
I a mi no em queda més, si em busca, que la teva mirada.
Obrir la porta i adonar-te'n de que no funciona la llum de la nevera.
